On és la llibertat?, on la democràcia?

Em fa l’efecte que, ara per ara, només podran governar un país aquells que per pròpia iniciativa apliquen les mesures que desitgen ens supranacionals que ningú no sap ben bé qui són (o sí). Només deixaran fer a qui faça per si mateix el que els altres (estranys) volen que faça. Això vol dir que no hi ha alternativa, i és democràticament desesperant.

En despertar-se

En despertar-se, va descobrir que se li havia mort la il·lusió. Era menudeta, perquè darrerament havia minvat molt. La va ficar en una capseta i la va colgar sota un munt de frustració. Li va posar la creu de l’oblit a sobre, i va tornar a casa a afaitar-se.

El solatge del temps al Postdata

Ací teniu la ressenya com a imatge. No sé si és prou gran per a que ho podeu llegir. Feu clic sobre el títol del post i apareixerà, crec. Perdó, l'enllaç del post anterior no funcionava.

Llibres i vendes

El fet que un llibre venga no el converteix en un llibre bo.
El fet que un llibre siga bo no fa necessàriament que venga.
Escriure un llibre bo no garanteix que es venga
Escriure un llibre per a que es venga no garanteix que es venga.

Conclusió: Intenta escriure un llibre bo; això depén de tu.

Sovint se m'oblida

Sovint se m'oblida que aquells senyors i senyores tan grans, de quaranta-i-molts anys, que veig al tren són mes joves que jo.

Les ulleres d'Abdou

Sota un sol aclaparador d’estiu, Abdou i el seu nét Biram serven cua. Per com avança, podem preveure que tardaran encara almenys tres quarts d’hora a poder entrar a la tenda. Estan acostumats a aquest sol i aquesta temperatura tan alta, així que no semblen angoixats. Biram, agafa amb certa tendresa la mà del seu avi; és un poc el seu pigall; ho sap, però mai no farà cap insinuació en aquest sentit: Abdou s’enfadaria. Xarren, de tant en tant xarren, de les seues coses, del nou gos de Biram, d’una excursió que Abdou li ha promés que faran ara quan s’hi veja una mica millor. Conversen i de tant en tant avancen algunes passes.

Ningú semblava recoredar-se d’ells, però avui, a l’explanada que hi ha al costat de l’aldea, aquestes persones (ONG diu el seu nét) han instal·lat la seua carpa i estan proveïnt-los d’ulleres. Els crida l’atenció la blancor de la lona que lluu i la vivor de les lletres i els símbols que hi ha pintats. Els fa l’efecte de nou, de net, d’estrany. Per la cara de goig que fan els qui eixen, sembla que paga la pena esperar i aguantar aquest sol que socarra l’ànima. Ara avi i net parlen d’això, que per fi Abdou podrà posar l’esquer en l’ham sense haver de fer-ho a les palpentes, que podrà enfilar tot sol l’agulla i reparar les xarxes.

—Ja veuràs, avi, —diu Biram— ara sí que podràs fer coses!

Abdou somriu. No vol fer-ho palés, però està il·lusionat amb l’oportunitat de recobrar vista; fa esforços per mantenir aquest gest escèptic i desapassionat. Té cinquanta-tres anys i ja no recorda des de quan no veu bé els rostres dels seus. Si bé ho pensa, quan va nàixer Biram ja li costava bastant veure les coses menudes.

—Anem, avi, ja ens toca— el trau dels seus pensaments el seu nét, que li estira la mà.

La blancor de dins la tenda gairebé molesta més la seua vista que el sol enlluernador que han deixat fóra. Tot és blanc, la pell de les persones que els atenen, les bates que porten, els mobles i els aparells tan estranys que hi ha ací i allà. El fan seure a una butaca gran, que gira i li diuen que mire unes figures que s’il·luminen sobre una pantalla que es troba a certa distància. Veu, i no bé del tot, les més grans, però ja no sap distingir les de la segona filera. Li posen unes ulleres. És, com si de sobte, les coses es concretaren, com si retallaren els seus perfils: allò que eren taques difoses, són ara coses i coses concretes: un arbre, un peix... Però altres figures són encara taques, esborralls sense contorns clars i que no s’acaben de definir. Li’n posen unes altres, d’ulleres. A les que fan quatre, li peguen una palmadeta al muscle i el conviden a tornar a casa. Somriu a aquells rostres blancs que li somriuen i els gests dels quals distingeix perfectament. Ara mira Biram: s’emociona en veure el somriure mellat del seu net de set anys. L’agafa de la mà i el fa apressar el pas.

—Va —li diu amb un somriu jovial, mig picardiós— que tinc ganes de veure l’àvia.

Biram es mira encuriosit Abdou, li fa gràcia veure el seu rostre eixut i tan bru amb aquestes ulleres de pasta de color ambre. Li donen un aire una mica còmic, i pensa en un gat amb botes, com el del conte que li va contar algú d’una altra ONG ja fa anys, o com un cebú amb mocador. Mentre caminen a bon pas, es mira de tant en tant el seu avi i somriu, està content per Abdou, però també li fa gràcia la pinta que fa.
Quan han arribat a la cabana, Kaba ja els espera. A Abdou li costa una mica acostumar els seus ulls a la penombra. De sobte, veu una vella, arrugada i esdentegada que el mira enjogassada i una mica burleta.

—Kaba, ets una vella! —exclama Abdou, sense poder contenir el seu pensament.

A Kaba li ha mudat ràpidament la cara. Entra a l’habitació i torna a apareixer amb un tros d’espill a la mà, que li planta a Abdou davant del nas. Un vell arrugat i amb una pinta ridícula se’l mira amb els ulls esbatanats darrere d’uns vidres que semblen culs de got.

Abdou es lleva ràpidament les ulleres amb un gest indignat.

—Biram! —crida impacient— Tin, ves i torna aquestes ulleres endimoniades. Hauràs de continuar enfilant-me l’agulla encara alguns anys.

El mòbil humanitzador

Em passava ja, antigament, als aeroports, quan els aeroports no eren una cosa tan massificada i popular com ho són ara. Veia personatges amb vestits elegants i corbata o fulard; intuia vides intenses i plenes de coses interessants, de viatges i coneixences, de món. Vides, totes elles, molt més plenes i riques que no la meua. Me’ls imaginava viatjant per tal d’assitir a reunions importantíssimes on moltes coses i molts diners estarien en joc. O bé els suposava assistint a conferències, congressos i simposis on es tractarien temes de trascendental importància per al decurs de la humanitat. I jo em sentia com un ésser minúscul i prosaic, indigne de compartir espai i escena amb ells. Fins que obrien la boca. Quan mig escoltava les seues converses, tota la fascinació, tot el glamour se n’anaven en orris. Els seus assumptes no eren molt menys banals que els meus, que els que m’havien portat a haver d’agafar l’avió; en alguns casos ho eren més.

No m’he guarit, però, d’aquella malaltia de la inseguretat i la tendència a l’admiració dels altres per la seua fatxa. Quan passege per certes zones de València i veig persones ben vestides i amb cares més o menys interessants, em sol envair la mateixa sensació “aeroportuària” que he descrit. Torne a atribuir-los afers i negocis plens d’interés; vides actives que comporten decisions amb repercussions importants (i bones) per a la resta dels seus conciutadans: nosaltres, els altres, els d’a peu. Afortunadament, però, existeix el telèfon mòbil. Molts l’usen mentre caminen i pots sentir una mica de les seus converses: són humans, de vegades massa humans i tot. En sentir-los, cauen automàticament dels seus escambells i tornen a terra plana, si no més avall. És decebedor i reconfortant alhora. Perden l’encís, però guanyes autoestima. No és or tot el que lluu, ni de bon tros.

Com que no he aprés i potser no aprendré mai, done gràcies que, afortunadament, hi haja mòbils, els mòbils humanitzadors que em tornen a la realitat.

Cites apòcrifes (2)

La d’avui no és realment apòcrifa, és de Vesna Mojsova-Cepisevka, periodista i professora macedònia. L’he llegida en un dels escrits que formen el dossier de l’últim número de la revista L’Espill (núm. 37). El dossier duu el títol de Els nets de Iugoslàvia i és francament interessant; us el recomane, el dossier i el número sencer que inclou, per exemple, dos famosos discursos de Robespierre.

I ara, la cita:

Una cultura petita és un lloc privilegiat.

Humilitat no paralitzadora

Fa uns dies, mentre viatjava en tren a València, parlava amb un amic i company de feina amb qui havia coincidit. Ja coneixeu la meua afició a traure profit de les converses de tren.

—Si ells, que eren tan savis i tan intel·ligents, cometien errors , quants no en cometrem nosaltres! —va dir en un moment de la conversa, referint-se als clàsics de la filosofia.

I aquesta observació em va conduir a fer una sèrie de reflexions que ara us participe i que ja li vaig anunciar a ell.

Entre els estudiants de filosofia solen donar-se dues actituds extremes envers els clàsics; extremes per radicalment oposades i per apartades del que, en la meua opinió, resulta prudent, però que no són en absolut minoritàries, sinó que entre l’una i l’altra s’enduen un porcentatge ben alt de la mostra. D’un costat estan aquells que enfronten els textos dels filòsofs com s’encararien amb una relíquia sagrada: es veu, es venera, però no es toca. L’únic capteniment tolerable envers ells és la de l’admiració beata (o badoca o bocabadada), militant. Cal aprendre’ls, fins i tot si no s’entenen, Cal ser capaç de citar-los i exhibir-los, cal saber-ne l’obra de procedència, però sense ni una engruna de reflexió crítica. La posició és la del lector (observador) davant de la gran obra, de la gran escena o el paisatge fascinnat, no la del contertulià, ni tan sols la del deixeble que, de tant en tant, interroga el mestre i pensa i reflexiona sobre el que aquell ha dit. Si de cas hom s’atreveix a fer-ne hermenèutica, serà sempre tímida i aprovativa. O, al contrari, faran dir al autor el que els convé, amb la convicció, això sí, que estàn fent una interpretació absolutamnt fidel del pensament del mestre. Si, en aquest transcurs, l’intèrpret ensopega amb alguna aparença d’incoherència per part de l’autor, l’atribuïrà sense dubte a la profunditat del pensament del darrer i, en conseqüència a la pròpia incapacitat per submergir-s’hi i arribar a copsar-lo, a entendre realment allò que el filòsof vol transmetre’ns. L’única posició legítima, doncs, és la de l’erudició i la complaença admirativa.

De l’altre costat estan els arrogants i agosarats. Aquests no mostren cap respecte (bé, diguem no massa) envers els clàssics, els tracten com quelcom naïf i demodé. Adopten un aire de superioritat i s’atreveixen, ja de primeres, i sense massa contemplacions (ni cap esforç de comprensió) a criticar-los i trobar-los errors arreu. No s’adonen (com ho podrien fer amba aquesta actitud?) que sovint l’errada que atribueixen a l’autor és una simple espifiada de la seua lectura, feta amb les ulleres del desdeny i la ignorància. Perquè llegir, llegir bé, no sempre és una tasca fàcil en filosofia. Però aquests no perden gens el temps en subtileses, ni tenen cap tendència a aplicar el principi de caritat (tan necessari en aquests menesters), són d’un atreviment i una prepotència tals que, en el fons, resulten d’un candor que commou. “Això ja està superat!” és una de les seues sentències favorites; i van condemnant com a superats uns i altres amb una displicència inquebrantable. Fan aquest posat, és clar, amb els sants que no són de la seua devoció. Allò està tan superat i és tan menystenible que no deixen ni que els fregue, i per tant no fan cap esforç per veure que no pot ser una ximpleria tan grossa com ells volen que siga. Són ofensius, ofenen tots aquells que han valorat i els que valoren allò que ells menyspreen, perquè, conseqüentment, els tracten d’estúpids. No entren, no debaten perquè el seu desdeny és apriorístic, és present des de bon començament: per què haurien de voler entrar aleshores? S’ho miren tot amb la displicència vanitosa de qui está per damunt o més enllà d’aquestes coses, que s bé són inútils o errades o ximples.

Per això em va somoure aquella asseveració del meu company de viatge en el tren. Podia veure’s com una recomanació de prudència, una crida a la humilitat que, amb tot, no havia de ser paralitzadora. Els clàssics no ho són per no haver comés errors, sinó per haver fet aportacions importants al pensament, perquè els errors que han comés (o molts d’ells) han sigut fructífers i profitosos. És veritat que la filosofia no és (o no ho és d’una manera clara) un saber que progressa de manera acumulativa. Si avança, és més aviat traçant una espiral que no una línia més o menys recta. També és cert, però, que és un reflex de les circumstàncies històriques en les que es produeix. I els temps canvien i canvia el pensament i la seua adequació a les circumstàncies. D’altra banda, crec que en la investigació filosòfica existeix el que podríem anomenar “progrés conceptual”. A través del temps les anàlisi dels conceptes filosòfics han anat perfeccionant-se, esclarint-se, perfilant-ne els possibles límits i les múltiples connexions que serven en els uns amb els altres.

Si ho veiem així, els clàssics sempre poden ser font d’inspiració, una deu a partir de la qual adaptar i actualitzar idees a nous contextos, o a problemes de sempre més afinats o susceptibles de ser abordats amb una ferramenta conceptual més precisa i esmolada (no dic que sempre siga el cas). Reconeguem la seua saviesa i intel·ligència, però no ens quedem en l’admiració badoca i bocabadada. Són mestres, ens ensenyen, però atenció a dues coses: una, allò que s’aprén ha de poder-se utilitzar de manera autònoma, i, dos, sempre és possible anar més avant; el diàleg ha der ser fructífer i no pot ser-ho si no és crític, és a dir, amb pensament de les dues bandes. Així, doncs, el nostre respecte s’haurà de plasmar en una lectura crítica i atenta, en una lectura que busque inspiració i, per tant, transformació, adequació i correcció. Acceptem que nosaltres som més susceptibles de cometre errors que no ells, però no veiem en ells l’error com un impossible, i amb tota la humilitat i prudència dialoguem i discrepem si cal. Assenyalem els errors, perquè si no ho fem, no podran ésser corregits, i aprofitem-los, ja que, com he dit, els bons errors sempre són fructífers i, sobretot, suggeridors. Sempre hi haurà noves maneres d’abordar problemes vells i també hi ha problemes nous. Els clàssics ens poden ajudar en aquesta tasca, però per a això és necessari que els toquem i no sol que els admirem.

Cites apòcrifes (1)

Ja sabeu què vol dir apòcrif: no autèntic, fingit. Com que darrerament em costa molt de mantenir aquest blog, se m’acudit un possible joc, relativament fàcil de proposar. El titule “Cites apòcrifes”. És com això que trobem als sobrets de sucre dels bars i que a tots (recomneguem-ho) ens agrada llegir, bo i que no siguen massa de fiar. Bé, la cosa és: jo pose ací una presumpta cita i vosaltres dieu de qui podria ser i per què.
Si us agrada continuaré.
Ací va la primera:

Si hem de ser provincians, haurem d'aclarir de qui volem ser província.

Per què certes preguntes no es poden considerar innocents?

Vaig a comprar a Mercadona i mentre espere en la cua per pagar, sent que la caixera informa la senyora que va davant meu que a partir de no se quin dia les bosses de plàstic s’hauran de pagar. Com que no he sentit bé de quin dia es tracta, quan arriba el meu torn ho pregunte. La caixera m’informa.

—Això repercutirà (a la baixa) en els productes? —pregunte ara.

—Si les cobrem és perquè ens obliga la llei —diu ella.

M’estalvie de dir-li que em sembla molt bé que la llei obligue i que pense que abans havia d’haver obligat o que ells havien d’haver començat a cobrar-les fa temps.

—Però repercutirà en el preu? —insistesc.

—En els altres llocs on ja cobren les bosses, li cobren menys pels productes? —em pregunta ara ella.

—Jo això no ho sé. El que vull saber és si ací el fet de no donar les bosses repercutirà en el preu dels productes —dic.

—No, no repercutirà —em contesta finalment.

—Gràcies, això volia saber.

I mentre pose la compra en les bosses que li he demanat, em quede preguntant-me, per què certes preguntes mai no es consideren innocents i si les caixeres i els caixers de Mercadona tenen accions en l’empresa. Però, és clar, ja no m’atrevisc a formular-li, a ella, aquestes preguntes.

Persones intel·ligents

Hi ha persones que es creuen tan intel·ligents que es passen la vida fent l'idiota.

Presentació a Gandia, divendres 8 d'abril a les 20 h.

Presentació a Castelló

Frege

Conten que Frege no deia res si no estava absolutament cert. Segur que parlava molt poc i que, ben sovint, després se'n penedia.

Ja li he vist la careta

Ja lli hevist la careta. És menudet i no pesa massa. Diuen que li sembla molt a mon pare. Solatge ja ha nascut. Ben aviat es trobarà a les llibreries. Al final, però, li hem hagut de canviar el nom. Resulta que Solatge era el títol de l’ultim llibre de Jaume Pérez Montaner. El meu es diu, finalment, El solatge del temps, però el vull igual: és el meu fill!

El dia 2 d’abril a les 20 hores i al Saló de la Reial Séquia Escalona (a l’Ajuntament) el presentaré ací, al meu poble. El dia 8 d’abril el presentarem a Gandia, al Casal Jaume I. El 16, a la Fira del Llibre de València. El 29 a Calp, i el 7 de maig —i aquesta em fa una il·lusió especial— hi haurà presentació a Carrícola.

Intentar és fer

Intentar ja és fer. Al cap i a la fi, l’única diferència entre l’intent i l’acció pròpiament dita és l’èxit del primer. Si l’intent triomfa, tenim una acció. Però, que tenim si fracassa? No és això també una acció? El fet que no siga la que preteníem no suposa que no en siga cap: és una altra. L’èxit o el fracàs de l’intent determina l’acció feta i el seu nom. El problema, potser, és que alguns intents no en tenen, de nom. I aquest tal vegada siga el motiu pel qual ens oblidem que són accions. Però ho són i en som responsables. El fet d’intentar ja ens dóna responsabilitat o ens en lleva. Si l’acció pretesa era dolenta, òbviament no ens lleva tota la responsabilitat. Ens resta la responsabilitat de l’intent (de l’acció que ha resultat i que és una altra, però que la presència de la intenció, i no merament el resultat, determina). Si l’acció intentada era bona, ens lleva —em sembla— tota la responsabilitat de no haver fet el que no hem aconseguit. No deixa de ser curiosa aquesta asimetria. Però té la seua lògica: allò que depén de nosaltres, que està sota el nostre control, és l’intent; no podem excusar-nos de no intentar fer el bé dient que no estàvem segurs d’aconseguir-ho o asseverant —quan ja sabem positivament que no ho haguérem aconseguit— que no ho podíem fer. La impossibilitat real no és una excusa ni un eximent si no va acompanyada de la creença (gairebé certa des del punt de vista subjectiu) en la seua impossibilitat. Les alternatives rellevants són les epistèmiques, no les reals.

Intentar és fer. Ni la falta d’èxit és un eximent quan l’acció intentada és dolenta, ni el fet que aquesta falta d’èxit es sàpia probable ens lliura de l’obligació quan és bona.

Exigència

Exigeix-te tant com per a pensar ben bé les coses abans de dir-les. Però no t’exigesques tant com per a acabar per no poder dir res.(Ai!, el terme mitjà harmònic; que difícil ets d'aconseguir!).